NARRACIÓ D'AMOR

Al pati..

Sílvia: Marta, necessito que em facis un favor. (Li va dir a l'hora del pati)

Marta: Diga'm Sílvia, què et passa? (una mica preocupada)

Sílvia: Bé, com ja saps m'agrada en Pere, el de la teva classe, i necessito que li diguis

que a la sortida m'esperi al costat del riu, que vull parlar amb ell.

Marta: D'acord, ja li diré. I demà tu ja m'ho explicaràs eh. (marxant cap a classe)

A la classe de la Marta...

Marta: Pere, vina. Saps la Sílvia? La meva amiga de 3r A? Doncs diu que a la sortida

l'esperis al costat del riu que vol parlar amb tu.

Pere: (Posant-se vermell) D'acord, allà hi seré.

Després, a la sortida.

Pere: Hola Sílvia, diga'm, què volies parlar?

Sílvia: A veure, aniré al gra. Porto dies tiran-te indirectes. He vist que em mires molt, i en Jordi, el teu millor amic, m'ha dit que et sóc indiferent. M'agrades, Pere, t'ho havia de dir. I si t'agrado necessito que m'ho diguis ja.

Pere: Com? Que t'agrado? Si vols que et digui la veritat, ja fa dies que m'hi fixo en tu, crec que m'agrades, però no podem estar junts.. tinc nòvia, i per molt que m'agradis l'estimo.

Sílvia: Pere, una frase que m'agrada molt és: Si t'enamores de dues persones, tria a la segona, perquè si de veritat estimessis a la primera, no t'hauries enamorat de la segona. (amb els ulls plorosos)

Pere: (pensatiu) Demà a les 4 quedem al hophop i parlem. Fins demà! (i es van fer dos petons)

L'endemà es van tornar a trobar

Sílvia: Hola Pere!

Pere: Hola, he deixat la Laura. Tenies raó ahir, si m'he fixat en tu serà perquè a ella l'oblidaré i tu m'agradaràs encara més. Vaig estar pensant i vaig decidir deixar-la. T'estimo, cari, i m'agradaria poder sortir amb tu, acceptes?

Sílvia: És clar que accepto, t'estimo.

I es van besar.

Colònies 6è: La Molina

En la primera redacció de català hem de parlar d'un viatge, d'una excursió escolar, o etc. I el primer que m'ha vingut al cap quan he llegit el tema de redacció ha estat “La Molina”.

Arribava el dia que m'havia d'aixecar molt aviat, per ser davant del cole a les sis del matí. Ja portàvem dos anys venent loteries de nadal, per la panera, nadales, roses per St. Jordi, fent quines, etc, per guanyar diners. En vam aconseguir molts, i vàrem poder anar de colònies tots el que vam voler. Van ser unes quantes hores de bus, però com que a mi ja m'agraden els viatges llargs en autocar, no em vaig queixar. Quan vam arribar allà, vam esmorzar i després vam anar a buscar els esquís. Vàrem fer els grups i després cada grup va anar amb el seu monitor. Vam estar esquiant tot el matí, i a l'acabar vam anar a dinar. Allà, et feien diferents menjars i tu triaves el que volies, no t'obligaven a menjar res que no volguessis. A la tarda, vam anar a esquiar més i després de sopar vam anar a la bolera. L'endemà va ser més o menys el mateix, al principi vam anar amb el monitor a esquiar, però després ens van deixar lliure per esquiar per on volguéssim. A l'hora de dinar, vam caminar una bona estona per arribar a un restaurant, on vam quedar-nos a menjar. A la tarda, el bus ens va portar a les pistes, que vam tenir lliure un altre cop i vam esquiar tota la tarda. Vam anar a l'alberg on dormíem, vam sopar, ens vam dutxar i vam anar a una discoteca que feien abaix per tots els de l'alberg. Hi havia un altre col·legi que no coneixíem i no ens vam caure gaire bé. L'endemà al matí, vam anar a patinar sobre gel a un poble veí i quan vam acabar vam anar a fer un volt tots junts. Després els profes ens van convidar a patates i refrescos. Més tard vam tornar a l'alberg, vam dinar, ho vam recollir tot i més tard ens van donar els doplomes. A la tarda vam tenir una estona lliure, i ens vam acomiadar de tothom. Cap a les 16h ja pujàvem a l'autocar per tornar.

Sens dubte, va ser, per mi, la millor sortida amb l'escola que he fet mai. M'ho vaig passar molt bé, i si he de ser sincera, trobo molt a faltar la classe que tenia a primària. Ja que amb tots m'hi he distanciat molt perquè amb ningú vaig al mateix institut. Amb alguns més, i amb d'altres menys, però sé que res tornarà a ser igual que abans amb cap. 

L'ALCOHOL I ELS JOVES

Per què consumeixen alcohol els joves? Per semblar més grans? Per divertir-se? Per què es creuen així millors que els que no ho fan? A moltes festes et trobes a molts adolescents pel terra, cada cop més joves. He arribat a veure gent de 11-12 anys fent “botellón” a les festes, i personalment, ho trobo una mica penós. Les festes estan per divertir-se i no per acabar en un racó vomitant.

Existeix la llei que diu: “Poden consumir alcohol persones a partir de divuit anys”. I molta gent es pregunta: “Per què a partir dels divuit i no dels quinze?”. Perquè amb divuit ja ets major d'edat? Jo crec que perquè creuen que amb aquesta edat ja ets més madur per controlar tot el que fas. I està demostrat. Hi ha un percentatge molt més gran de joves que acaben en coma etílic que no pas persones adultes. Així només aconsegueixen passar la nit malament i no divertir-se com cal.

I havent aquesta llei...Per què els joves ho fan igualment? Jo tinc 15 anys i ho entenc perfectament. Molts diuen que el prohibit es torna temptador, i si et diuen que no facis una cosa i t'ho repeteixen mil i un cops, et vénen moltes ganes de probar-ho. Però la gent que beu tant, és conscient del que està fent entrar al seu cos? No només beuen el seu alcohol, sinó, van provant de l'altra gent. Realment pots confiar en aquestes persones? S'han donat molts casos de gent a la qual li han posat droga dintre la beguda, i per culpa d'això han violat a moltes noies i hi ha hagut moltes baralles. Si els joves volen beure, almenys que ho facin amb una mica de seny, sense passar-se. Sembla que les lleis no serveixen per res, ja que la gent fa el que vol. 

Fer les maletes per sempre

Em dic Judit i tinc 14 anys. Fa 12 anys els meus pares van haver de marxar de Lituània a la recerca de feina, i van anar a Catalunya.

Ens vam mudar a Banyoles, al costat del parc de La Draga i vaig anar a l'escola La Vila.

Al principi no tenia gaires amics, com és normal en algú que entra nou a l'escola, però poc a poc vaig anar fent. Alguns han marxat de la meva vida, altres han anat arribant a poc a poc o d'altres són al meu cantí desde que vaig arribar. Ara, la meva millor amiga es diu Laura. Al principi no m'hi feia gaire, amb ella. Ens miràvem malament, hi havia males paraules... però poc a poc ens vam anar entenent, fins arribar al punt que no hi havia ni un sol dia que no estiguéssim juntes. A primària anàvem a la mateixa classe i sempre anàvem de cantço. A les tardes, o jo anàva a casa seva o ella a casa meva, i sempre la mateixa història fins que va començar l'institut. Allà tot va canviar. Ella va fer els seus amics i jo els meus, i vam deixar de parlar-nos. Moltes nits em posava a pensar què ens havia passat, quan la veia pel passadís em sentia molt trista...

Un dia, després de que els meus pares em donguéssin la notícia de que havíem de tornar a Lituània, vaig decidir enviar-li un missatge explicant-li tot, però preferia explicar-li cara a cara, així que només vaig ser capaç de dir-li: “hem de parlar...” Ella em va respondre dient “sí, ho sé. Jo també volia parlar amb tu...”

Vam decidir quedar dos diés després, el dia que marxava, on sempre, a La Draga. Quan ens vam veure no ens vam ni saludar quan ella ja va començar a dir: “Ho sento. Sento tot el mal que t'he fet. No m'agrada que estiguem així, et trobo molt a faltar. He sigut molt ximple i vull que tot torni a ser com abans.”

A mi em van caure les llàgrimes, i abans que ella pogués dir res més vaig dir-li: “ja m'agradaria que tot tornés a ser igual que abans, però ara ja és impossible, marxo.” Ella va preguntar-me si seria per sempre i vaig dir-li que sí. Es va posar a plorar. No podia ser que ara que podíem refer la nostre amistat jo havia de marxar. Feia tard amb els meus pares, així que plorant ens vam acomiadar i li vaig dir que l'estimava.

Abans de pujar al cotxe li vaig dir: “t'escriuré, ho prometo! I et visitaré sempre que pugui!” I així ho vaig fer. Cada mes jo tenia una carta seva i ella una de meva. Ens trucàvem i ens explicàvem totes les novetats. I jo sempre que podia, per vacances d'estiu, d'hivern...tornava a Catalunya uns dies i anava a casa seva. Ella sí que és una amiga de veritat i la nostra amistat no acabarà mai.

No sé què donaria per tenir-te a prop meu

D'aquí poc farà un any, exactament el 3 de novembre de 2013. Un any enrere ho vaig passar molt malament, el meu avi estava a l'hospital, tenia càncer. Feia ja 4 anys havia tingut càncer de fetge, però se li va curar i després va recaure, però de pulmó. Aquesta malaltia li va anar passant per tot el cos. Un dia, la meva mare em va agafar i plorant em va dir “li queden setmanes...”. Jo no m'ho podia creure, em semblava increïble, com un malson, no sabia perquè m'havia de passar allò a mi.

El dia 31 d'octubre el van portar a l'hospital, s’ofegava.

1 de novembre, fires. El meu germà i jo vam haver d'anar a casa la meva àvia, no ens deixaven anar a veure'l perquè hi havia poquíssimes possibilitats que es despertés sense afogar-se, 1 entre 1000 va dir el metge. I ho va fer, es va despertar bé i vam poder anar a veure'l.  Va ser una imatge molt impactant. Ell, allà estirat, amb dificultats per respirar i parlar. M'hi vaig apropar, li vaig fer una abraçada i un petó i li vaig dir “t'estimo”. Durant els dos dies següents jo anava trucant a la meva mare per saber com estava, fins que el dia 3, a la nit, la vaig trucar i li vaig dir “mama, com està l'avi?”. Ella es va posar a plorar i jo la vaig entendre perfectament, no va caldre que digués res més. De cop, vaig començar a plorar, me'n vaig anar al llit i vaig començar a recordar tots els moments amb ell. L'endemà, vaig anar al tanatori, no oblidaré mai aquell moment. Dia 5, vam anar a l'enterrament i després el van portar a cremar. Jo li vaig suplicar a la meva mare que em deixés anar-hi, i així va fer. La veritat és que més tard me'n vaig penedir, perquè no hi ha res pitjor que veure com posen a un familiar al forn per cremar-lo, perquè ja saps que ara sí que no el podràs tornar a veure, que ja no hi és, que ha desaparegut per sempre...però jo li volia dir un últim adéu.

Mai oblidaré aquells dies que anàvem a casa seva i ell encara no havia arribat. Ens asseiem al sofà i esperàvem a que vingués. Quan arribava de treballar, sempre amb un somriure a la boca, li encantava la seva feina de policia, m'aixecava i corria a fer-li una abraçada i un gran petó. Ens asseiem al sofà i sempre ens posàvem a fer sopes de lletres a veure qui trobava més paraules. Normalment, sempre guanyava jo, no sé si perquè ell em deixava guanyar o, simplement, perquè jo en sabia més. Després ens posàvem a dinar i sempre m'acabava dient “has menjat molt poc, va, menja més!” i jo ja no podia més. Després tornàvem al sofà i m'explicava alguns dels seus xistes, el meu avi era molt xistós, sempre em feia riure a més no poder. També anàvem a la terrassa i li donàvem menjar als ocells, li encantaven, en tenia moltíssims. Més tard, quan ja era hora de marxar, anava a l'habitació i tornava amb diners per mi i pel meu germà, i jo encara que no els acceptés, sempre me'ls feia agafar i emportar-me'ls.

Era una persona increïble, no sé que donaria per tenir-lo a prop meu.

Judit Morales Sánchez

3r.ESO.B