Notícia Irreal

ACCIDENTE DE TRÁFICO MORTAL EN LA AUTOPISTA AP7

EL CARACOL CONDUCÍA BORRACHO Y EN DIRECCIÓN CONTRARIA

Bañolas, JM

Ayer, día 30 de febrero de 2002,

tuvo lugar en la autopista AP7 un

accidente de coche. La víctima, el

prestigioso abogado caracol José

había salido de fiesta con dos

amigos, la liebre Paquita y la tortuga

Lola, y bebió más de la cuenta.

Cogió el coche sin atender a las

advertencias de sus amigos y se

introdujo en el autopista y a

300km/h. Eran las 3:44 de la

madrugada. Aunque a esas horas

circulaban pocos coches, José

colisionó contra un coche familiar

que volvía de vacaciones. Hubo 4

heridos y 2 muertos.

Hoy el caracol será sometido a

pruebas médicas y policiales.

“No era mi intención meterme por

dirección contraria”, afirmaba el

caracol esta mañana.

El lunes 4 de marzo en la iglesia

Sta. María de Girona tendrán lugar

los enterramientos de los dos

muertos. El caracol tendrá que

declarar en el juicio ante los

familiares de la víctima y puede ser

condenado a unos cuantos años de

cárcel.

Aquí se puede observar como quedaron los coches después de chocar.

Twilight - Amanecer

I'd like to recommend a film, called Amanecer. The film was relased in 2011. The director of the film is F.W. Murnau. The main actors are Taylor Lautner and Rober Pattinson, and the main actress is Kristen Stewart. Taylor plays the part of a werewolf and Rober of a vampire.

The film is a drama and the setting is in English. It is about a girl marries a vampire and has a daughter. Pregnancy is very fast and a girl half vampire and half human was born. After that, bad vampires want to kill the girl, but good vampires want to prevent that.

The things I liked most about the film were the characters, scenes and music. The scenes are awesome, it is very impressive.

All in all, I really liked the film, I wouldn't change anything.

Fer les maletes per sempre

Em dic Judit i tinc 14 anys. Fa 12 anys els meus pares van haver de marxar de Lituània a la recerca de feina, i van anar a Catalunya.

Ens vam mudar a Banyoles, al costat del parc de La Draga i vaig anar a l'escola La Vila.

Al principi no tenia gaires amics, com és normal en algú que entra nou a l'escola, però poc a poc vaig anar fent. Alguns han marxat de la meva vida, altres han anat arribant a poc a poc o d'altres són al meu cantí desde que vaig arribar. Ara, la meva millor amiga es diu Laura. Al principi no m'hi feia gaire, amb ella. Ens miràvem malament, hi havia males paraules... però poc a poc ens vam anar entenent, fins arribar al punt que no hi havia ni un sol dia que no estiguéssim juntes. A primària anàvem a la mateixa classe i sempre anàvem de cantço. A les tardes, o jo anàva a casa seva o ella a casa meva, i sempre la mateixa història fins que va començar l'institut. Allà tot va canviar. Ella va fer els seus amics i jo els meus, i vam deixar de parlar-nos. Moltes nits em posava a pensar què ens havia passat, quan la veia pel passadís em sentia molt trista...

Un dia, després de que els meus pares em donguéssin la notícia de que havíem de tornar a Lituània, vaig decidir enviar-li un missatge explicant-li tot, però preferia explicar-li cara a cara, així que només vaig ser capaç de dir-li: “hem de parlar...” Ella em va respondre dient “sí, ho sé. Jo també volia parlar amb tu...”

Vam decidir quedar dos diés després, el dia que marxava, on sempre, a La Draga. Quan ens vam veure no ens vam ni saludar quan ella ja va començar a dir: “Ho sento. Sento tot el mal que t'he fet. No m'agrada que estiguem així, et trobo molt a faltar. He sigut molt ximple i vull que tot torni a ser com abans.”

A mi em van caure les llàgrimes, i abans que ella pogués dir res més vaig dir-li: “ja m'agradaria que tot tornés a ser igual que abans, però ara ja és impossible, marxo.” Ella va preguntar-me si seria per sempre i vaig dir-li que sí. Es va posar a plorar. No podia ser que ara que podíem refer la nostre amistat jo havia de marxar. Feia tard amb els meus pares, així que plorant ens vam acomiadar i li vaig dir que l'estimava.

Abans de pujar al cotxe li vaig dir: “t'escriuré, ho prometo! I et visitaré sempre que pugui!” I així ho vaig fer. Cada mes jo tenia una carta seva i ella una de meva. Ens trucàvem i ens explicàvem totes les novetats. I jo sempre que podia, per vacances d'estiu, d'hivern...tornava a Catalunya uns dies i anava a casa seva. Ella sí que és una amiga de veritat i la nostra amistat no acabarà mai.